El programa d'Educadors Familiars al circuit de Protecció de Menors

 

Article publicat a la revista TROBADA d'educació social (CEESIB). Juliol 2012

El programa d’Educadors Familiars se va iniciar al GREC a finals de l’any 1999, amb una petita experiència que abastava a 5 famílies. De llavors ençà, el programa s’ha anat ampliant de manera progressiva donada la demanda existent, així com  l’ implantació i el reconeixement  de la figura de l’Educador Familiar dins del sistema de protecció de menors, fins arribar a les 98 famílies i quasi  200 menors atesos  durant el 2011.
El que es pretén amb el programa és reduir els factors de risc o vulnerabilitat que poden impedir el normal desenvolupament psicosocial dels infants i joves, habilitant a la família com l ‘àmbit més adequat possible per a la seva criança. Per aconseguir-ho, se treballa en el sí de les famílies, introduint un educador familiar dins del domicili, des d’on durà a terme, principalment, la seva tasca socioeducativa.


El programa està adreçat  a famílies de tota Mallorca ateses des del Servei de Menors i Família (SMF) , amb menors entre els 0 i els 17 anys inclosos dins d’un programa de preservació o de reunificació familiar. A més dels propis menors, les persones objecte d’atenció son tots  els membres del sistema familiar  que influeixin o tinguin responsabilitat, d’una o altre manera, en el desenvolupament i benestar dels infants i joves.

 Les característiques i necessitats de les famílies a les que va adreçat aquest programa son  molt diverses, així com també les problemàtiques amb que ens podem trobar a l’hora d’intervenir.
Sense ànim de generalitzar, l’experiència ens indica que les famílies a les que ens dirigim es troben habitualment ( o s’han trobat a un passat recent) amb una situació de vulnerabilitat, amb dificultats de tipus piscosocial, existint indicadors de risc, maltracta o negligència cap als menors.

Encara que no necessàriament en tots els casos, aquestes famílies presenten alguna/es de les següents característiques, que influeixen directament amb el plantejament de la intervenció socioeducativa que és duu a terme des del programa:
- Sovint son famílies multi problemàtiques que, a més de tenir pràctiques parentals inadequades, poden tenir una sèrie de problemes associats tals com: analfabetisme, toxicomanies,  absentisme o conflictivitat escolar, falta de control sanitari, precària organització familiar, conflictes de parella, marginació social, precarietat econòmica, falta de suport social i de xarxes familiars.

- En ocasions, les dificultats que presenten estan  cronificades, han anat evolucionant i augmentant en gravetat i en consolidació dins de la dinàmica familiar. En molts de casos, el comportament negligent o maltractant se troba instaurat dins del funcionament individual  i familiar.

- Dins de la dinàmica de funcionament de la família poden sorgir de sobte episodis de crisis que provoquin situacions de tensió, conflicte o violència familiar que requeriran d’una intervenció immediata.

-  En moltes ocasions els pares i/o adults responsables no solen tenir consciència de la situació de vulnerabilitat en que es troben els menors, desconeixen  les repercussions negatives que tindran els seus fills en aquestes situacions. Això duu a que en bona part dels casos la motivació per participar en el Programa vingui donada per indicacions o pressions externes d’altres professionals.

- Una de les característiques més significatives d’aquestes famílies es la dificultat dels adults amb funcions parentals,  per assumir amb responsabilitat i constància la cura dels menors.

- Solen presentar limitacions o peculiaritats que poden determinar el tipus d’estratègies o tècniques d’intervenció. Aquesta pot veure’s condicionada per la situació sociocultural, les dificultats econòmiques , les limitacions intel•lectuals o els problemes de salut mental, per esmentar-ne algunes de les mes freqüents.

Els eixos de la intervenció son el menor, la seva família (d’origen, extensa o substituta) i la comunitat. L’abordatge és individual i de petit grup, amb una orientació cap a la reparació, a l’efectiva responsabilització i a l’enfortiment de la família, de tal manera que l’infant o el jove, en el menor temps possible,pugui estar en una situació afavoridora del seu correcte desenvolupament biopsicosocial.
Així, la tasca que es du a terme lliga el treball individualitzat, dirigit a assolir objectius amb el menor o amb algun membre del nucli familiar, i la intervenció a desenvolupar amb el conjunt de la família, amb la finalitat de promoure canvis substancials que permetin, un cop assolits aquests, un allunyament gradual del professional que hagi intervingut en el domicili.

L’enfoc metodològic està caracteritzat per la flexibilitat i la adaptabilitat a cada un dels casos atesos. Així, mes enllà dels models, cada procés d’intervenció és una acció única, d’un professional amb una família concreta, que viu una situació particular i en un moment específic del desenvolupament del menor, el que requerirà una revisió continua de la intervenció realitzada per a garantir un servei de qualitat.
A més, la metodologia que es planteja pretén en tot moment la implicació de la família en el procés d’intervenció, essent aquesta, juntament amb l’educador/a familiar, la qui anirà modulant el què  i en quin moment es fa. De la mateixa manera, el treball amb xarxa i la coordinació continua amb els diferents professionals i recursos que intervenen el cas, en especial el tècnic de referència del SMF, serà un element fonamental.

El procés metodològic que és segueix contempla tres fases : la d’observació i coneixement mutu, la d’implementació i la de tancament. De cada una d’elles comentarem alguns dels aspectes  metodològics mes significatius.
Al inici de la intervenció, durant la fase d’observació i coneixement mutu, hi haurà un període d’aproximació a  la realitat familiar i, alhora, de connexió amb professionals i serveis relacionats amb el cas, a fi i efecte de tenir un diagnòstic de la situació psicosocial de la família.
Aquesta etapa es caracteritza per la interacció entre un sistema consolidat (la família), amb un altre format per un professional desconegut fins al moment en que s’inicia la intervenció i, sovint, amb dificultats per entrar en el sistema familiar.

En aquesta primera fase, serà important detectar tant els factors de risc del menor i de la família, com les habilitats potencials que des del propi sistema familiar es poden fer servir com a mecanismes facilitadors per promoure canvis. Tant com l’observació pròpiament dita, és important al inici de la intervenció l’establiment del vincle amb els diferents membres del sistema familiar, el bon procés dependrà de la relació educativa que s'estableixi.
Tant els factors de risc com els de protecció han de ser explicitats en la família, de tal manera que els puguin comprendre. En moltes ocasions aquesta explicitació també farà que els pares vegin factors de risc contextuals, i no sols els que es refereixen a ells, i que fan que la situació de vulnerabilitat es mantingui. Si amb aquesta acció s’aconsegueix transmetre als pares una visió integradora i no culpabilitzadora, amb ells com a possibilitadors dels canvis, podem facilitar molt la seva reacció protectora cap als menors.


La segona fase, d’implementació, consisteix en la posada en marxa del pla d’intervenció familiar dissenyat per cada família. Una de les claus de l’èxit de qualsevol pla d’intervenció familiar (PIF) és la participació de la família des del inici del procés. Per tant, la família ha de tenir veu en l’elaboració de l’esmentat pla. Aquesta implicació per part seva dependrà ,en bona part ,del grau de vinculació entre la família i l’educador que s’ha congriat a la  primera fase.
El PIF és la clau de volta que garanteix el bon fer en aquesta fase. Per tant ha de ser elaborat i materialitzat de forma acurada. Ha de ser un instrument flexible, una eina d’us quotidià, realista , temporalitzada, avaluable ,necessariament lligada a l’observació realitzada i dirigida a millorar el benestar dels menors.

A més, l’experiència ens indica que ,per que l’execució d’aquest PIF sigui pertinent, s’han de donar les següents condicions:
- Que el pla d’intervenció sigui plausible, es a dir,  que la problemàtica familiar sigui susceptible de millorar amb la intervenció d’un/a educador/a familiar.
- Que hi hagi un mínim de vincle afectiu entre el/s menor/s i els pares o adults responsables de la seva cura.
- Que es doni un mínim de capacitat i, sobretot, voluntat per part de la família per assumir les funcions parentals.
   
La durada d’aquesta fase estarà en funció del ritme de canvi i evolució de cada situació familiar respecte els objectius plantejats, però el PIF ha de tenir una durada determinada,  després d’aquest temps se revisa el grau de consecució dels objectius i la intervenció realitzada per assolir cada un d’ells. Aquesta avaluació de la intervenció dona lloc a una nova proposta, be en la línea de  continuar avançant amb l’assoliment dels objectius anteriors o be, plantejar-ne de nous mes adients pel procés realitzat per la família. Aquest també serà el moment de plantejar el pas a la fase de tancament en el cas de que es valori l’ assoliment dels objectius plantejats i la desaparició o disminució dels factors de risc  dels menors ,o be la impossibilitat de continuar amb el procés educatiu.

Així, la fase de tancament  consisteix en la preparació del final de la intervenció un cop s’han assolit els objectius plantejats en el PIF, be totalment o be sols de  forma parcial ,sense possibilitat d’ulteriors progressos. Es tracta de tancar el cas de la forma més adequada possible. 
El tancament no és un moment puntual, sinó que és un procés, i com a  fase metodològica tindrà una certa duració. La raó és clara, si la vinculació és un procés, educativament parlant la desvinculació no pot ser un tall. Així, doncs, el tancament ha de ser un procés programat que ha de tenir el seu lloc específic en el pla d’intervenció.
La sortida del professional pot generar pors i crear incertesa, és el moment de reconduir els vincles establerts, valorant molt la feina desenvolupada per tots en conjunt i cada un dels membres.
Un bon tancament pressuposa , a l’igual que a les fases anteriors, un bon treball amb altres professionals que intervenen en el cas. Es important decidir el que podríem anomenar la postintervenció: veure els aspectes que resten per treballar i la possibilitat de col•laborar amb els professionals dels diferents recursos implicats que puguin intervenir donant suport a la família en el moment en que finalitzi la presència de l’EF.

Ja per acabar, volem fer un apunt de les qüestions i aspectes  que és treballen  habitualment mitjançant la figura de l’educador familiar, aspectes molt diversos entre ells mateixos, de diferent abordatge, concreció i abast, però que configuren el ventall d’elements tant a observar com a convertir amb objectius específics  per a la millora de les habilitats parentals i cura dels menors, en funció de cada un dels diagnòstics familiars.
- Cura de la salut física i mental. Hàbits d’alimentació, de descans, horaris, dieta,...Roba adequada, higiene personal. Adequació de la vivenda : mobiliari, amuntegament, seguretat,...
- Supervisió dels nins i dels adolescents. Vincle emocional/afecte parental cap als fills. Expectatives  i acceptació cap als fills. Consistència de la  disciplina. Aplicació de normes i límits. Estimulació. Adequació de la educació,...
- Relació entre diferents membres de la família. Habilitats de comunicació i de resolució de conflictes. Estratègies comportamentals dels nins i joves. Inserció social normalitzada. Relacions amb la  comunitat,...
- Reconeixement de les pròpies dificultats  per part dels pares. Motivació dels pares cap a la solució de problemes,...

... I qualsevol altre aspecte, que es pugui abordar educativament,  i que vagi en benefici del benestar dels menors.

                 Maria Bosch Tugores